L’espai públic d’una ciutat expressa la seva idiosincràsia amb el tarannà dels seus habitants; guarda la seva història des del subsòl i manifesta la seva vida des dels edificis emblemàtics, el comerç, els habitatges, les múltiples agrupacions en barris o districtes; i enfila el seu futur amb els projectes i els canvis constants que es produeixen
en la societat
L’espai públic també aixopluga vida, en els parcs, en el rodal, en les eixides, els balcons i els terrats de la ciutat. Són espais que ens mostren el pas del temps i ens connecten amb la natura.
La consfiguració urbanística determinarà les possibilitats de relació dels seus habitants., en un espai obert a tothom, on la ciutadania es retroba, es reconeix, s’emmiralla i s’identifica com un conjunt de persones. La identitat serà més o menys explicitada segons les èpoques, però el conjunt de la ciutat tindrà un to evident segons la realitat present, encara que sovint es faci referència a un bagatge del passat. La realitat vindrà determinada per les interaccions dels sabadellencs i les sabadellenques, la generositat i la intel.ligència en trobar desllorigadors a les dificultats actuals, la capacitat d’adaptació als nous reptes, l’equitat en le gestió de recursos, la capacitat d’acollida i d’acompanyament,…
I, potser, si un ull imparcial observa la ciutat des d’una mirada àmplia, en aquests moments, probablement copsarà que l’espai públic de la nostra ciutat necessita canvis.
Moltes vegades s’han iniciat processos de participació per executar uns projectes, però moltes vegades ha estat més laboriós el procés que la millora que ha suposat pel conjunt de la ciutat. Potser en aquests moments, més que un canvi material, ens cal un pacte de responsabilitat.
No és acceptable embrutar els carrers, fer un ús indegut del mobiliari, sostreure materials de les instal·lacions amb risc de causar accidents greus ja que el bé comú és de tothom, es financia amb els impostos i per tant no és gratuït ni a prova de gamberrisme. La responsabilitat de la cura de l’espai públic és de tota la ciutadania, no tan sols dels agents polítics o els gestors de la neteja. Si la ciutadania no acceptés aquests comportaments de forma permissiva, no es repetirien les escenes continuades de llençar brossa en un carrer acabat de netejar o esquinçar arbres encara joves. I els comportaments incívics es repeteixen per part d’una àmplia franja d’edats i d’un ampli espectre social.
De vegades en alerten molt els episodis referents a la inseguretat, i en canvi poques vegades som emetens en la qualitat de l’aire, els trastorns que causen els sorolls, la impaciència en alguns conductors en els col·lapses de trànsit, la deixadesa en la selecció de residus, els poc respecte en les instal·lacions comunitàries,… i podríem seguir la llista.
Si acceptem que vivim temps difícils, no podem pretendre que el pressupost creixerà de forma elàstica i resoldrà tots els serveis. Si fos possible tampoc seria una gestió desitjable. Per tant, la reflexió s’imposa. Cal, és urgent, explicitar un nou pacte de relacions de responsabilitats de la ciutadania.
OCM (M. Torruella)
OCM Sabadell 